enllaç cap a la nova Enxaneta
 

adjectiu:   Categoria gramatical que, dins una oració i en un sintagma nominal, té com a funció ordinària de completar un substantiu. Adjectius qualificatius, determinatius (demostratius, indefinits, interrogatius, numerals, possessius, quantificadors).

adverbi:   Categoria gramatical o lexical invariable que serveix per a modificar el significat d'un adjectiu, d'un verb, d'un altre adverbi, d'un predicat o d'una oració, ampliant-la, precisant-la o matisant-la.
Exemples: molt
Corre molt. (modifica un verb)
Això és molt bonic. (modifica un adjectiu)
Corre molt de pressa. (modifica un adverbi)

article:   Element gramatical que, en l'aspecte formal, expressa el gènere i el nombre del substantiu del qual depèn, o que dóna caràcter substantiu a expressions que no són pròpiament un substantiu.

atribut:   L' atribut és el complement introduït pels verbs ser, estar i semblar . Aquests verbs tenen poc contingut semàntic i fan de nexe (lligam o còpula) entre el subjecte i el complement. És per això que se'n diuen verbs copulatius .
Exemple: Els pobles del Pirineu són bonics.

auxiliar:   Un verb auxiliar és un verb que apareix junt a un altre per formar un determinat temps (vas anar), la veu passiva (seran estimats), una perífrasi verbal (cal fer-ho) o altres estructures similars. En aquestes construccions el verb auxiliar es buida de contingut semàntic, que recau sobre l'altre verb, d'aquí el seu nom d'auxiliar, ja que esdevé una paraula purament gramatical, com si fos d'una categoria gramatical buida i no plena.
En català els verbs auxiliar són:
 • ser (per a la veu passiva)
 • haver (per als temps compostos)
 • anar (per al perifràstic)
 • tots els verbs capaços de formar perífrasis.

complement:    Un complement, en la sintaxi tradicional, és aquella paraula o conjunt de paraules que depenen d'una altra, anomenada nucli. És, per tant, un tipus de funció sintàctica.
Segons el tipus de paraula de quin depenen tenim: complements del nom, complements verbals, complements de l'adjectiu....

complement circumstancial:   expressa matisos i circumstàncies de l'acció del verb i té una àmplia llibertat d'emplaçament dins l'oració. El complement circumstancial és, per definició, un complement no argumental, és a dir, no exigit pel verb i, per tant, prescindible. Quan trobem complements que tradicionalment s'han tractat com a circumstancials però que no siguin prescindibles és probable que estiguem davant un complement de règim verbal.

complement de règim verbal:   (o complement preposicional) complement que exigeixen determinats verbs per indicar, per mitjà d'una preposició l'objecte sobre el qual recau l'acció.
Sempre és introduït per una de les preposicions següents: a, de, en, amb, per
Exemple: penso en vosaltres.

complement del nom:   complement que determina un nom i que és encapçalat per una preposició (de, sense, amb...) Exemple: roda de fusta

complement directe:   en verbs transitius, complement que expressa directament el resultat de l'acció verbal i omple el verb de contingut semàntic.
Exemple: He vist la teva germana

complement indirecte:   És el destinatari de l'acció del verb i del CD (si n'hi ha). Comença sempre per les preposicions a o per a.
Exemple: Nosaltres no sabem dir la veritat als amics.

complement predicatiu:   Nom o adjectiu que modifica el subjecte o el complement directe (tot concordant-hi en gènere i nombre) i alhora el verb predicatiu.

complement preposicional:   (o complement de règim verbal) complement que exigeixen determinats verbs per indicar, per mitjà d'una preposició l'objecte sobre el qual recau l'acció.
Sempre és introduït per una de les preposicions següents: a, de, en, amb, per Exemple: penso en vosaltres.

concordança:   denota una flexió comuna. Així per exemple en català el subjecte i el verb concorden en nombre i persona perquè els dos components de la frase han d'estar en els mateixos nombre i persona per tal que l'enunciat sigui gramatical. No totes les paraules han de concordar.

conjunció:   És una paraula invariable que uneix altres mots, sintagmes o frases en un discurs i per tant és un nexe.
Exemples: i, ni, però, sinó que, no obstant això, malgrat això, perquè, car...

copulatiu:   El verb copulatiu o atributiu és un verb que uneix el subjecte amb l'atribut. Els verbs atributius o copulatius catalans són ser, estar i semblar.

defectiu:   es diu del mot que no té totes les formes de la declinació o de la conjugació. Exemple: caldre, haver-hi, ploure...

flexió:   En català, admeten flexió els determinants, els noms, els adjectius, els pronoms i els verbs (en aquest darrer cas s'anomena conjugació). En els tres primers casos pot existir flexió de gènere i nombre, mentre que els pronoms també admeten flexió de persona i els de tercera persona també de règim (per exemple, el/la vs. li), un romanent de l'antiga declinació llatina.
Consulteu: Lèxic Obert Flexionat de Català

forma no personal del verb:   forma verbal que no presenta cap flexió de persona. N'hi ha tres: infinitiu, gerundi i participi.

impersonal:   dit del verb que expressa una acció sense atribuir-la a una persona determinada.
Exemples: Diuen que plourà. Hi ha cadires. Neva.

incoatiu:   Els verbs incoatius (en oposició als purs) són un nombrós grups de verbs del grup III que, en la conjugació dels seus presents d'indicatiu i de subjuntiu, adjunten a l'arrel un element de naturalesa discutida que s'anomena habitualment increment. Aquest increment té, la forma -eix-

interjecció:   paraula o locució invariable i exclamativa que expressa una actitud del parlant i que equival a una oració.
Exemple: ah, ecs, ui...

locució:   grup de paraules que té el valor sintàctic i semàntic d'un sol mot.
Exemples: a les palpentes, de tant en tant...

mode:   El mode és un aspecte de la conjugació verbal que indica l'actitud del parlant respecte al grau de realitat del que expressa.
En català hi ha tres modes: indicatiu, subjuntiu i imperatiu. Avui en dia els temps condicionals es consideren temps de l'indicatiu.

nom:   o substantiu:   Categoria gramatical susceptible de flexionar en gènere i nombre, que sol anar acompanyada per determinants o adjectius i que fa les funcions de subjecte, atribut o complement.

oració:   Unitat mínima de comunicació completa, autònoma sintàcticament o no, que relaciona i concerta un sintagma nominal (amb la funció de subjecte) amb un sintagma verbal (amb la funció de predicat).
Parts l'oració: substantiu, adjectiu, pronom, article, verb, adverbi, preposició i conjunció.

participi:   Forma no personal del verb amb valor adjectival i verbal, aquest en forma de passat, que en els verbs regulars termina en -at, -ut i -it.

perífrasi:   Grup de dues o més paraules que expressen un sol significat o idea: Fer petons (petonejar).

pleonasme:   ús redundant d'un element lingüístic en una oració per tal de reforçar-ne el sentit, però que no acompleix cap funció sintàctica nova.
Exemple: entra cap a dins; surt cap a fora.

predicat:   Element sintàctic essencial de tota oració que té per funció de dir alguna cosa d'un subjecte.
Predicat nominal: predicat que expressa una qualitat del subjecte mitjançant un verb copulatiu acompanyat d'un atribut.
Predicat verbal: predicat que expressa una acció del subjecte mitjançant un verb no copulatiu.

predicatiu:   vegeu complement predicatiu.

preposició:   Categoria gramatical que expressa amb partícules invariables la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement.

pronom:   El pronom és una categoria gramatical, anomenada així perquè substitueix el nom o s'hi refereix.

pur:   En català, forma de radical verbal inalterable que presenten molts verbs de la III-a conjugació, en oposició a la majoria que prenen la forma dita incoativa.

sintagma:   Conjunt de mots amb una estructura interna i que compleix una funció sintàctica. Sintagma nominal, verbal, preposicional, adjectival.

subjecte:   Element sintàctic essencial de tota oració que designa tot allò de què hom pot dir alguna cosa, anomenada predicat.
Subjecte el·líptic subjecte d'una oració que no és representat en l'estructura superficial.
Subjecte gramatical subjecte d'una oració que concorda amb el verb, però que no és necessàriament el subjecte lògic de l'oració en què apareix.
subjecte lògic element que és el subjecte des del punt de vista de les relacions logicosemàntiques.
Subjecte psicològic element de l'oració expressat emfàticament pel parlant, el qual, doncs, l'hi situa en primer terme.

substantiu:   o nom:   Categoria gramatical susceptible de flexionar en gènere i nombre, que sol anar acompanyada per determinants o adjectius i que fa les funcions de subjecte, atribut o complement.

temps compost:   El temps compost és la forma dels verbs que es forma amb ajuda d'un verb auxiliar però que no forma una perífrasi verbal.
En català els temps compostos són: el pretèrit perifràstic, l'infinitiu i el gerundi compost, el pretèrit plusquamperfet, el pretèrit indefinit o perfet compost, el pretèrit anterior, el futur i el condicional compost i les formes passives.

temps simple:   temps verbal que es conjuga sense verb auxiliar.

velaritzar:   Modificar en velar un so que no ho és per un acostament de la llengua al vel del paladar. Una ela velaritzada: la ela catalana de 'cel'.

verb:   Un verb és una categoria gramatical, nucli del predicat o sintagma verbal, que expressa existència, estats, accions, processos o modificacions d'un subjecte o sintagma nominal.

verb copulatiu:   El verb copulatiu és un verb que uneix el subjecte amb el predicat que concorda amb ell, actuant únicament com a unió o còpula. Els verbs atributius o copulatius catalans són ser, estar i semblar

verb predicatiu:   Tipus de verb no copulatiu.

veu:   Accident del verb que indica la relació gramatical entre aquest, el subjecte i l'objecte, en virtut de la qual el procés verbal és atribuït al subjecte considerat com a agent o com a pacient. Veu activa. Veu passiva.